El 2013 vaig escriure que convertir una suposada minoria sorollosa i desafiant en una majoria silenciosa i obedient semblava ser un dels objectius del Govern espanyol d’aquella època. S’aprovava l’avantprojecte de la que acabaria sent coneguda com a Llei Mordassa i la protesta començava a ser tractada no només com un conflicte polític, sinó com un problema d’ordre públic. Escrivia aleshores sobre la desobediència civil com una forma d’autodefensa. Tretze anys després, la pregunta em torna d’una altra manera.

Fa uns dies vaig ser al Parlament Europeu, a les jornades The courage to disobey (El coratge de desobeir). Hi arribava també des de l’experiència d’haver participat en accions de desobediència, especialment en les flotilles cap a Gaza. Vaig tornar amb una guia pràctica d’autoprotecció a la bossa i una sensació incòmode: parlar de desobeir al cor d’una institució —la Unió Europea— que, tot i el genocidi que es viu avui a Palestina, manté relacions i vincles polítics i econòmics amb Israel. Bona part del debat girava al voltant d’una idea que avui costa ignorar: davant de determinades formes de violència i d’injustícia, desobeir ja no és només interpel·lar qui pren una decisió. És assenyalar una cadena de complicitats.

Quan l’objectiu no és només denunciar una política sinó interrompre les estructures que la fan possible, la desobediència deixa de ser un gest excepcional i passa a formar part d’una estratègia. No atura res per si sola, però tampoc és inútil. És una eina dins d’una lluita molt més àmplia: serveix per interrompre, fer visible, incomodar i desplaçar els límits del debat.

El problema és que acostumem a mirar només l’acció. I una acció dura tant com dura la capacitat col·lectiva de sostenir-ne les conseqüències. I sostenir una acció no és només una qüestió material o jurídica. També és una qüestió de relat, de memòria i de comunitat.

A les jornades de Brussel·les, un cas concret ho va mostrar bé. A Alemanya, cinc activistes, els 5 d’Ulm, porten més d’un any en presió preventiva després de ser detinguts el setembre de 2025 per la seva presumpta participació en l’entrada a una de les seus d’Elbit Systems, on haurien causat danys valorats per la fiscalia en prop d’un milió d’euros. Estan acusats, entre altres càrrecs, de danys a la propietat, violació de domicili i pertinença a una organització criminal. La defensa sosté que actuaven per impedir un dany més gran: interrompre la contribució d’Elbit al genocidi que Israel està cometent a Gaza. Veurem com resol el tribunal; el que no depèn del veredicte és qui els sosté mentrestant.

Una de les seves advocades va explicar a les jornades que la llei també és un instrument en mans de qui mana, i que per això cal disputar-la als tribunals, perquè l’Estat defensi de debò els drets que diu defensar. El cas d’Alemanya mostra fins on pot arribar l’erosió d’aquests drets —fins a 11 mil casos contra persones que recolzen la causa palestina, querelles contra diaris… Quan la via institucional no és suficient, la mobilització al carrer continua sent imprescindible.

Però el carrer tampoc no es sosté sol. Fa quinze anys, amb el 15M, les places van convertir problemes que semblaven individuals en conflictes polítics compartits: l’habitatge, el deute, la precarietat. El 15M no va ser només una suma de reivindicacions; va ser una escola d’organització, de comunicació, de cures, d’assemblearisme, d’ocupació de l’espai públic i de producció d’un altre llenguatge polític. Potser avui ens convé recordar sobretot això: els moviments no només deixen consignes. Deixen infraestructures, formes de fer, xarxes, memòries i aprenentatges.

Ho tornem a veure a les acampades pel dret a l’habitatge. El gest pot semblar senzill: posar una tenda, ocupar un espai, aguantar. Però darrere d’aquella tenda hi ha qui organitza, qui porta menjar, qui fa torns, qui parla amb els mitjans, qui coneix la llei, qui cuida. I també hi ha qui pot permetre’s ser visible i qui sap que aquesta visibilitat pot tenir un cost molt més alt. La protesta és el que veiem. La infraestructura és el que fa que pugui existir.

La repressió ho sap. No actua només contra qui ocupa l’espai: també pot intentar desfer les xarxes que fan que l’ocupació duri. La Guia pràctica per l’activista. Riscos i autoprotecció davant la criminalització elaborada per Irídia ho anomena efecte desànim: la por, el desgast, la incertesa i l’aïllament poden arribar a afectar no només les persones directament represaliades, sinó també els moviments i la societat civil que les envolten. L’objectiu és fer més car per a tothom tornar-ho a intentar.

Per això una caixa de resistència no és un detall, una defensa jurídica no és un servei auxiliar i una xarxa de cures no és una qüestió privada. Són infraestructura política. Els cinc d’Ulm la necessiten com tothom: una defensa que porti el cas, i algú que els sostingui mentre dura.

Tot això passa en el mentrestant: entre l’acció i la sentència, entre la plaça plena i la plaça buida. I és, també, on es decideix com es diu el que ha passat.

El cas d’Ulm ho mostra bé. El mateix acte és desobediència civil per als acusats i el seu entorn, organització criminal per a la fiscalia i acte terrorista per a l’ambaixador d’Israel a Alemanya. Abans que parli cap tribunal ja hi ha una batalla sobre quin d’aquests noms s’imposa. Això és cultura: el lloc on es construeixen relats, comunitats i imaginaris col·lectius, i on es negocia qui té el poder de posar nom a les coses i fins on arriba el que considerem possible. És també una infraestructura de sentit.

No la podem pensar com el que arriba després de la política: primer el conflicte, després l’artista que el representa. Aquest és l’art quan se’l redueix a il·lustració. La cultura és un dels llocs on el conflicte es lliura, i l’extrema dreta ho sap. Sovint no necessita tenir raó: en té prou d’arribar primer amb un relat simple allà on hi ha malestar i ningú no n’ha construït un altre. 

En moments de repressió, la cultura fa una cosa especialment important: impedir que la por sigui l’únic relat disponible. La por no és neutra. És el terreny on l’extrema dreta guanya sense haver de convèncer ningú, perquè li és suficient que la gent no es trobi. I la repressió li ho posa fàcil, perquè una comunitat aïllada no té relat propi.

L’art hi té un paper concret: fer sentir el que encara no sabem —o no podem— dir i obrir espais perquè persones que encara no formen part d’una mateixa comunitat política es puguin reconèixer com a part d’alguna cosa compartida. A les jornades de Brussel·les, l’artista Laika, que treballa l’art de carrer, defensava aquesta responsabilitat social de l’art: la seva capacitat de dialogar amb moltíssima gent alhora. L’art també pot guardar memòria (que important que és recordar d’on venim!) i fer habitable un conflicte. I això és polític, no perquè tot art hagi de convertir-se en militància, sinó perquè participa en una disputa molt més profunda: què és visible, què és imaginable i què considerem possible.

Ho vam viure amb el No Callarem. L’abril de 2018, en plena mobilització contra la censura i la repressió de la llibertat d’expressió, des d’aquesta plataforma vam organitzar a l’antiga presó de la Model la Setmana de la Llibertat d’Expressió, amb activitats culturals, debats, concerts i accions artístiques. La cultura no acompanyava una reivindicació política que passava en un altre lloc: era l’acció. No es tractava de posar música o art al costat d’un discurs, sinó de construir comunitat allà on la repressió volia produir silenci.

Per això l’autodefensa de què escrivia el 2013 necessita una volta més. Avui hi afegiria una cosa que aleshores potser encara no veia amb tanta claredat: l’autodefensa també és cultura. No és només protegir-nos quan ens ataquen; és construir les condicions perquè puguem continuar actuant quan l’Estat, el mercat o la por intenten fer-nos recular. L’art pot representar una lluita, però és en la cultura és on es lliura la batalla. I això fa que l’autodefensa sigui també una tasca antifeixista: ajudar que una comunitat sigui capaç de lluitar, de sostenir-se i de recordar abans que l’altre relat s’hi instal·li.

Potser aquesta és la pregunta que continua oberta després de tots aquests anys: com construïm una majoria que no sigui silenciosa ni obedient, sinó capaç de sostenir-se?