És setembre. Algunes de nosaltres el vivim com una mena d’inici d’any. Revisem què ha passat durant els últims dotze mesos, projectem què volem que passi en el proper any. Per a mi, aquest 2026 marca clarament un canvi de fase perquè em torna a interpel·lar sobre qui soc i quin és el meu propòsit. I això m’ha connectat fortament amb l’activisme; amb la lluita social.

Walter Benjamin deia, a les seves tesis sobre la història, que cada generació rep un encàrrec silenciós de les generacions vençudes que la precedeixen: un deute amb qui va lluitar abans i no ho va poder acabar. No és nostàlgia. És un reclam urgent d’aquells que van perdre, un mandat per continuar la tasca que van deixar a mitges.

A mi, qui me’l va fer arribar, aquest deute, va ser en Manolo. Als divuit anys era un dels que llançava llambordes a la Sorbona de París, el maig del 68. Els cinquanta anys següents no es va aturar mai: líder sindical, contra la guerra del Golf, contra la intervenció de l’OTAN a Iugoslàvia, escut humà a l’Iraq… En Manolo va ser una de les persones amb qui vaig iniciar Rumbo a Gaza; un dels vells, d’aquells que et saludava dient: «Hola, camarada». En Manolo defensava que només es perd quan es deixa de lluitar, i durant dècades ho va demostrar sense defallir.

Jo el vaig conèixer sent el pare del meu aleshores company. Casa seva era un espai obert de debat i estratègia —abraçades incloses—. Els trajectes amb cotxe pels voltants de Madrid solien començar amb un «on y va» i es convertien en classes magistrals de vida: com es feia una acció quan calia fer-la amagada, com comunicar-se quan no es pot fer amb paraules, per què cap lluita és una lluita sola… Ell podia començar parlant d’un míting i acabar parlant de Palestina; d’una vaga i acabar parlant dels refugiats. No calia que ho expliqués com una teoria. Ell ho vivia així; era com entenia la vida.

El 27 de desembre de 2008 jo mirava la CNN en directe: començava l’ofensiva sobre Gaza. Les forces israelianes l’havien batejat com a «Operació Plom Fos». Vint-i-dos dies de foc i destrucció, i l’assassinat de 1.414 persones palestines, 313 de les quals infants, segons el Centre Palestí de Drets Humans (PCHR). Recordo que vam treure una pancarta al balcó, vam apropar-nos al Casal Manel Viusà i al Casal Claret de Vic, a la Comunitat Palestina de Catalunya a Barcelona. Se’m removia tot per dins. Alguna cosa s’hi havia de fer.

Aquesta va ser l’espurna que va encendre el foc del meu activisme. Va ser una de les tonalitats de la ràbia de les que parla la poetessa palestina Rafeef Ziadah. 

Els anys següents van ser d’aprenentatge intens: el primer viatge als camps de persones refugiades palestines al Líban, la primera acció directa —la Gaza Freedom March, el desembre de 2009— i, mig any després, l’embarcament al Mavi Marmara, el vaixell icona de la primera Flotilla de la Llibertat, atacat de manera desmesurada per l’exèrcit israelià. D’aquella ràbia col·lectiva en vam fer néixer Rumbo a Gaza, amb en Manolo —el que sempre he considerat el meu mentor— en el grup impulsor: una causa llunyana convertida en una que sents teva.

Aquell compromís es va anar estenent, amb el temps, a altres llocs i altres cossos: Calais, la frontera sud, els camps de persones refugiades iraquianes a Damasc… i tantes altres històries que em van portar a mirar el món des d’un lloc cada vegada menys confortable.

Durant molt temps ho vaig fer amb una càmera a la mà. Potser perquè era la manera que jo havia trobat de ser-hi: mirar, enregistrar, explicar. La càmera em permetia acostar-me a llocs i persones que, d’una altra manera, només haurien existit com una notícia llunyana. Però també em va ensenyar que documentar no és necessàriament quedar-se al marge. A vegades, posar una càmera davant d’una injustícia és també prendre partit. Encara ho faig, encara miro —encara que ja no dugui la càmera a la mà.

Ell ja portava dècades fent exactament això —convertir la indignació en organització— quan jo tot just començava a aprendre-ho.

Divuit anys després d’aquella primera espurna, l’aprenentatge encara continua.

Gairebé dues dècades després segueixo vinculada a la causa palestina i continuo acompanyant processos i projectes. L’últim va ser la sortida de la Global Sumud Flotilla des de Barcelona. Setze anys més tard, passava d’estar a la primera fila —embarcada— a la rereguarda —presentant permisos, organitzant actes, promovent accions de resposta—. Una cara diferent de la mateixa moneda: la que no surt a la foto però que cal perquè les accions directes surtin bé.

I aleshores em vaig adonar que ja havia après allò que calia saber per fer-ho. En Manolo no hi era, però sí el seu esperit: en la manera de pensar una acció, en la manera d’organitzar-la, en saber que una causa no avança perquè sí, sinó perquè hi ha gent disposada a fer la feina perquè avanci. En saber tornar l’endemà d’una derrota.

Jo ho havia après d’ell molt abans de saber que algun dia em tocaria fer-ho a mi. Feia anys havia recollit un mandat; un relleu. No és substituir una persona per una altra. No és ocupar el lloc d’un altre. És rebre una manera d’entendre la lluita, fer-la teva i saber posar-la al servei del moment que et toca viure.

I potser ara ens toca un moment d’aquests. 

Miro què està passant al món i a casa nostra. Miro com el racisme es normalitza, com les persones migrants tornen a ser convertides en una amenaça, com l’extrema dreta aconsegueix desplaçar els límits d’allò que considerem acceptable. Miro com la por, la deshumanització i l’odi entren en el debat públic amb una naturalitat que fa uns anys hauria semblat impossible.

I penso en ell. No perquè avui ens toqui fer el mateix que ell va fer el maig del 68. Ni perquè haguem de repetir les seves formes de lluita. El món ha canviat, les eines han canviat i nosaltres també.

Però hi ha coses que mai haurien de canviar. Reconèixer el perill abans que esdevingui inevitable. Posar-se al costat dels oprimits. Organitzar-se. Convertir la indignació en acció. Entendre que cap lluita és una lluita sola. I saber tornar l’endemà, també, tot i que haguem perdut.

Potser això és el relleu. No rebre les lluites dels qui ens han precedit per repetir-les, sinó rebre’n la responsabilitat. Saber reconèixer, en cada temps, què és allò que no podem permetre que torni a passar.

Durant anys vaig pensar que Palestina havia estat l’espurna que havia encès el foc del meu activisme. Ara sé que només era una d’elles.

Les espurnes passen de mà en mà. 

I potser ara ens toca tornar a encendre el foc.