Aquest article neix del procés de recerca i comissariat de l’exposició Construint un horitzó. Barcelona i Gaza, un pont al Mediterrani, un projecte encarregat per l’Ajuntament de Barcelona, a través de Districte 11, en el marc de Barcelona Capital Mundial de l’Arquitectura 2026. A partir d’aquella experiència, desenvolupa una reflexió pròpia sobre Palestina i sobre les estructures de dominació que n’han marcat la història i el present: el colonialisme, l’ocupació, la despossessió i l’apartheid. També s’endinsa en les formes de preservar la memòria, sostenir la vida en comú i entendre la solidaritat com una responsabilitat política davant la vulneració dels drets del poble palestí.

La mirada que hem heretat

Mirar Palestina no és un gest innocent. Mirem des d’un lloc, des d’una història i des d’un conjunt de relats que condicionen allò que veiem i també allò que deixem fora del camp de visió. Durant dècades, bona part dels relats polítics i mediàtics occidentals han situat Israel al centre de la narració: la seva seguretat, les seves pors, el seu dret a defensar-se. La violència palestina s’ha presentat sovint com una amenaça, mentre que la violència exercida per Israel s’ha explicat com una resposta inevitable. D’aquesta manera, la història queda capgirada: l’ocupació, la colonització i la despossessió desapareixen del relat o es converteixen en un context secundari.

Però cap conflicte comença allà on els mitjans decideixen començar-lo. Palestina forma part d’una història més llarga, la d’un ordre colonial que ha permès a les potències occidentals decidir sobre territoris i poblacions, traçar fronteres, imposar relats i determinar quines vides mereixen ser protegides i quines poden ser sacrificades. No és només una qüestió de territori: és també una qüestió de poder, de representació i de qui té dret a existir en la història.

Un dels exemples més clars d’aquesta operació és el relat de «la terra sense poble per a un poble sense terra», un lema sovint atribuït a Israel Zangwill i que ha contribuït a negar o fer invisible la presència de la població palestina. Però Palestina no era una terra buida. Hi havia pobles, ciutats, camps de conreu, mercats, cases, famílies i formes de vida.

Aquesta mirada també va tenir el suport de les potències europees. El 1917, amb la Declaració Balfour, el govern britànic va expressar el seu suport a l’establiment d’una llar nacional jueva a Palestina, un compromís que va incorporar després al Mandat britànic. Així, una potència europea intervenia en el futur d’un territori habitat per una població a la qual no es reconeixia el mateix dret a decidir. El 1947, el pla de partició de les Nacions Unides va proposar dividir el territori en dos estats. La guerra de 1948 i la creació d’Israel van comportar la Nakba: el desplaçament forçat de més de 700.000 persones palestines i la destrucció de centenars de pobles. No va ser només la pèrdua de les cases i de la terra, sinó també la ruptura forçada de comunitats i de la continuïtat d’una societat.

La despossessió no es va acabar aleshores. L’ocupació, l’expansió dels assentaments i la fragmentació del territori han consolidat un sistema de dominació i segregació que avui diverses organitzacions de drets humans i experts de les Nacions Unides qualifiquen d’apartheid. La Declaració Balfour no explica per si sola aquest present, però forma part de la història política que ha contribuït a fer possible aquesta realitat.

Però l’esborrament d’un poble no passa només per la pèrdua del territori. També implica fer desaparèixer la seva història, la seva memòria i la seva presència. En aquest sentit, hi ha una pregunta que travessa l’exposició i que recuperem d’un diàleg que el filòsof francès Gilles Deleuze i l’historiador palestí Elias Sanbar van mantenir el 1982: «Com crear un buit, com evacuar un poble?». La pregunta ens porta a pensar una forma de colonització que no es limita a ocupar un territori, sinó que també n’esborra les traces i la memòria, fins a fer possible imaginar-lo com si abans no hagués estat habitat. El buit no és, per tant, només un espai físic: és també una operació política i narrativa.

Buidar un territori és també buidar-ne la mirada: fer que deixem de veure-hi les persones, les històries i les relacions que el constitueixen. I és aquí on la cultura té una responsabilitat. Els relats no són mai innocus: construeixen imaginaris, determinen què es fa visible i condicionen la manera com entenem el món. La cultura pot qüestionar els relats dominants, recuperar memòries esborrades i obrir espai a altres maneres de mirar i imaginar el futur. No pot substituir la justícia ni l’acció política, però sí contribuir a transformar les condicions des de les quals pensem i interpretem la realitat.

Mirar Palestina des d’aquest lloc implica qüestionar el relat que hem heretat i reconèixer les operacions que l’han construït. També implica entendre que, abans de parlar de destrucció, cal parlar de la vida que hi havia, de la societat que ha estat desposseïda i de la seva continuïtat.

Partir de la vida, preservar la memòria

Per parlar de Palestina cal mirar més enllà de les imatges de la guerra. No perquè la destrucció sigui un element secundari, sinó perquè no pot ser l’única manera de representar un poble. Quan Gaza queda reduïda a runes, xifres i imatges de devastació, la vida que hi havia —i que continua existint— corre el risc de desaparèixer també del nostre imaginari.

La memòria és una manera de resistir aquest esborrament. No es tracta només de recordar allò que s’ha perdut, sinó de preservar els vincles que sostenen la vida en un territori: els noms, els paisatges, les cases, les històries familiars, els oficis, les formes de celebrar i de trobar-se. La memòria manté oberta la relació entre un poble i el seu territori, fins i tot quan aquesta relació és violentament interrompuda.

La veu d’Ansam Al-Ruhal, gaziana resident a Barcelona des del mes de juliol, ens acosta a aquesta dimensió des d’un record concret: «Tota Gaza significa molt per a mi, però el que més m’importa és la meva ciutat, Beit Lahia, la ciutat on vaig néixer, on vaig créixer i em vaig criar, la ciutat coneguda com la terra de l’or vermell on els meus familiars conreaven maduixes». En aquesta evocació hi ha una ciutat, una família, una terra i una història compartida. Hi ha una manera d’habitar que no es pot explicar a través de les imatges de la destrucció.

Aquesta mirada també ens obliga a desconfiar d’una representació que converteix la resistència palestina en una mena de virtut obligatòria. La capacitat de continuar vivint en condicions extremes no hauria de servir mai per justificar que aquestes condicions es mantinguin. No podem convertir la fortalesa de les persones en una excusa per acceptar la violència que les obliga a demostrar-la. Reconèixer la vida palestina vol dir reconèixer-ne la complexitat, els desitjos i les aspiracions, però també el dret a no haver de viure permanentment en situació de resistència.

Preservar la memòria és, en aquest sentit, una forma de combatre el buit: afirmar que hi ha hagut i hi ha una societat, una cultura i una vida que no poden ser esborrades.

Els espais de la vida en comú

La vida col·lectiva necessita espais. Carrers, places, mercats, parcs, escoles i equipaments no són només infraestructures: són llocs on les persones es troben, construeixen relacions, comparteixen experiències i participen de la vida comuna. L’espai públic no és neutral. La manera com es configura, qui el pot habitar i qui en queda exclòs expressa una determinada organització del poder.

La reflexió de Shatha Safi, directora de Riwaq, Centre per a la Conservació de l’Arquitectura, sobre l’espai públic a Palestina ens permet entendre fins a quin punt aquesta dimensió travessa la vida quotidiana: «A Palestina, l’espai públic mai no ha estat a l’abast dels palestins. Els balcons, les finestres, els llindars de les cases, els patis i els terrats formaven part de l’intent de tenir diverses manifestacions d’un espai públic que no posseïen». Quan els espais compartits són restringits o inaccessibles, la vida comunitària busca altres formes d’existir. Els espais domèstics poden esdevenir també llocs de trobada i relació, però aquesta capacitat d’adaptació no hauria de fer-nos perdre de vista la privació que l’origina.

L’ocupació no transforma només el territori: altera les relacions, limita els moviments i condiciona les possibilitats de trobar-se, organitzar-se i construir una vida col·lectiva. Per això, defensar l’espai públic és també defensar el dret a habitar, a participar i a formar part d’una comunitat. L’espai públic no és un luxe, sinó una condició de vida.

És des d’aquesta comprensió que prenen sentit els gairebé trenta anys de relació entre Barcelona i Gaza. Una trajectòria feta de cooperació institucional, projectes urbans, intercanvis i iniciatives de la societat civil que han connectat persones i organitzacions d’ambdues ciutats. Aquest vincle no s’ha mantingut només des de les institucions: les entitats i els moviments ciutadans l’han sostingut al llarg del temps, també en períodes en què l’acció municipal ha estat pràcticament inexistent. No es tracta únicament d’una història de projectes concrets, sinó d’una manera d’entendre la cooperació entre ciutats: compartir coneixements, acompanyar processos i reconèixer que l’urbanisme i l’arquitectura tenen a veure, sobretot, amb les condicions materials de la vida.

Parlar de construir a Gaza, per tant, no és parlar només d’edificis o d’infraestructures. És parlar del dret a habitar, a circular, a trobar-se i a disposar d’espais comuns. Els projectes de cooperació entre Barcelona i Gaza han treballat en aquesta direcció, des de diferents àmbits i amb actors diversos: des de les institucions fins a les ONG que han mantingut la cooperació activa fins i tot quan el context polític feia difícil qualsevol continuïtat.

Aquesta trajectòria també ens obliga a reconèixer els límits de la cooperació. Un projecte pot contribuir a millorar les condicions de vida, crear espais de trobada o sostenir relacions, però no pot compensar una situació d’ocupació ni substituir el reconeixement dels drets d’un poble. No podem confondre la capacitat de construir amb la possibilitat de resoldre políticament allò que destrueix. La cooperació té sentit quan acompanya l’autonomia i la capacitat de decisió de les persones i les comunitats, no quan es converteix en un substitut de la justícia.

La solidaritat com a responsabilitat política

La solidaritat amb Palestina a Barcelona té una història llarga i ha pres formes molt diverses. Des del concert de Lluís Llach, organitzat per la Comunitat Palestina de Catalunya i la Crida el 1988 sota el lema Països Catalans amb Palestina, fins al treball de la Xarxa d’Enllaç amb Palestina, la plataforma Amb Palestina al cor o la Coalició Prou Complicitat amb Israel, s’ha anat articulant un moviment plural que ha mantingut viu el vincle amb el poble palestí i ha sostingut la solidaritat al llarg del temps. Les ofensives contra Gaza han tornat a mobilitzar reiteradament els carrers de Barcelona, amb manifestacions, flotilles i demandes d’acció política.

Aquesta mobilització també ha tingut incidència en les polítiques municipals. El 1996, durant l’alcaldia de Pasqual Maragall, va començar a prendre forma una proposta de cooperació entre Barcelona, Gaza i Tel-Aviv, que es va concretar el 1998 amb la signatura d’un acord tripartit, ja amb Joan Clos com a alcalde. Concebut en el context dels Acords d’Oslo, el projecte mai no es va desplegar com s’havia previst. Anys més tard, la pressió de la societat civil va situar en el debat municipal la continuïtat de l’acord. El 30 de maig de 2025 el Ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar trencar les relacions institucionals amb el govern d’Israel i suspendre l’acord d’amistat amb Tel-Aviv fins que es restableixi el respecte al dret internacional.

Aquest recorregut ens porta a una pregunta: què vol dir ser solidàries amb Palestina? N’hi ha prou amb respondre a les necessitats més urgents o cal anar més enllà i qüestionar les condicions que provoquen aquesta situació?

L’ajuda humanitària és imprescindible quan hi ha persones que necessiten aliments, medicaments o refugi. Però no pot ser l’única resposta davant d’una situació de violència estructural. Si ens limitem a atendre les conseqüències sense qüestionar-ne les causes, correm el risc de convertir la solidaritat en una forma de gestió de l’emergència.

Tica Font, presidenta del Centre Delàs, ho expressa amb contundència: «La solidaritat ha de tenir una dimensió de reivindicació política i si no la té, no és solidària. El repte és no ser només donants asèptics». I Salah Jamal, cofundador de la Comunitat Palestina de Catalunya, des de la seva experiència en el moviment de solidaritat amb Palestina, recorda: «Nosaltres, els palestins, volíem una postura política. Perquè si tu continues ajudant amb un camió de medicaments, estàs allargant l’agonia dels palestins».

Aquestes paraules no qüestionen la necessitat de l’ajuda, sinó els límits d’una resposta que no interpel·la les estructures que produeixen el patiment. La solidaritat ha de poder atendre les necessitats immediates i, alhora, exigir que deixin d’existir les condicions que les provoquen. Això vol dir reconèixer la població palestina com a subjecte polític, escoltar les seves demandes i no parlar en nom seu; però també revisar les nostres pròpies complicitats, reclamar responsabilitats i actuar per transformar-les.

El moviment de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), impulsat per la societat civil palestina el 2005, és una expressió concreta d’aquesta responsabilitat. A través de la pressió econòmica, institucional i cultural, reclama posar fi a les complicitats que contribueixen a sostenir l’ocupació i la vulneració dels drets palestins.

Perquè la impunitat no és una abstracció. Té conseqüències concretes sobre les vides de les persones i sobre la credibilitat dels marcs de drets que haurien de protegir-les. Quan la deshumanització es normalitza i les vulneracions del dret internacional queden sense resposta, no només es desprotegeix la població palestina: també s’erosionen els límits col·lectius que haurien d’impedir que aquestes violències es repeteixin.

La solidaritat, doncs, no és només estar al costat d’un poble en el moment de l’emergència. És assumir una responsabilitat política davant les causes de la injustícia i davant el món que contribuïm a construir amb les nostres decisions, els nostres silencis i les nostres exigències.

Construir un horitzó

L’horitzó no és un lloc al qual arribar, sinó una direcció cap a la qual mirar: un espai obert on és possible imaginar un demà. Parlar de futur a Palestina vol dir reivindicar el dret del poble palestí a tenir aquest horitzó, a moure’s lliurement, a connectar-se amb el món i a decidir com vol viure.

Però parlar de futur no pot significar limitar-se a imaginar com es reconstruiran les cases, els carrers o les infraestructures destruïdes. Reconstruir és imprescindible, però no n’hi ha prou amb tornar a aixecar allò que ha estat arrasat si es mantenen les condicions que ho han fet possible. No es tracta de reconstruir el bloqueig ni de restituir una normalitat construïda sobre la manca de llibertat. Es tracta de poder imaginar un futur diferent.

Tareq Baconi, escriptor i membre d’Al Shabaka, ho formula al final de l’exposició: «No es tracta de reconstruir el bloqueig, sinó de construir des de zero, desmantellar l’apartheid i imaginar un futur fonamentat en la sobirania dels palestins. Una Palestina lliure és realment l’única manera d’imaginar un món just».

Imaginar aquest futur també vol dir preguntar-se qui té el poder de definir-lo i des d’on ho fa. Les propostes de Donald Trump per convertir Gaza en una mena de «Riviera» —un gran complex turístic, amb hotels, gratacels i inversions immobiliàries, i el desplaçament de la població palestina— exemplifiquen una mirada que tracta el territori com una oportunitat de negoci i prescindeix de la seva població, la seva història i els seus drets. Palestina no és un solar disponible per als projectes de cap potència estrangera, ni el seu futur pot ser decidit per governs o inversors que parlen en nom seu.

En una direcció radicalment diferent, el Pla Fènix, impulsat des de la Franja de Gaza amb la col·laboració de la Universitat de Birzeit, planteja la reconstrucció des del coneixement i les aspiracions de la societat palestina. El vídeo que forma part de l’exposició ens acosta a aquest exercici de planificació col·lectiva. No es tracta de projectar un futur sobre Gaza, sinó de contribuir a fer possible que la seva població pugui pensar-lo i decidir-lo.

Un horitzó no és un pla urbanístic ni una imatge de ciutat acabada. És la possibilitat de decidir com es vol viure, de disposar dels propis recursos i del propi territori i de recuperar la continuïtat d’una vida col·lectiva. Requereix llibertat, drets, dignitat, sobirania i justícia. I requereix també que els responsables de les vulneracions retin comptes.

En aquest sentit, el buit que travessa aquesta història no es combat només omplint els espais destruïts. Es combat preservant la memòria i reconeixent la presència d’un poble. Davant l’intent d’esborrar una societat, construir un horitzó és també afirmar que aquesta societat té història, veu pròpia i futur.

No ens correspon decidir quin futur ha de tenir Palestina. Ens correspon defensar el dret del poble palestí a decidir-lo i a viure amb llibertat, dignitat i sobirania. Allò que avui permetem que hi passi, la impunitat que acceptem i les vides que consentim que siguin deshumanitzades defineixen també els límits del món que compartim. Perquè la llibertat, la dignitat i la justícia no poden dependre del lloc on has nascut ni del poder que tens.

______

Sobre l’exposició

Aquest article neix del procés de recerca i comissariat de l’exposició Construint un horitzó. Barcelona i Gaza, un pont al Mediterrani, que es pot visitar a l’Oliva Artés, del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).

L’exposició explora els vincles entre Barcelona i Gaza al llarg de prop de trenta anys i proposa una mirada sobre la memòria, els espais de vida en comú, la solidaritat i el dret del poble palestí a imaginar i decidir el seu futur.

Horari de visita: fins al 31/12. De dimecres a divendres de 10h a 15h i de 16h a 18h. Dissabtes i diumenges de 10h a 15h i de 16h a 20 h.

Més informació: barcelona.cat/construint-un-horitzo