Fa anys que la cultura es tracta com un sector subsidiari des de l’administració: el primer que es retalla quan cal estalviar, el darrer que es recorda quan es reparteixen pressupostos. Per això és una bona notícia que, en un mateix moment, dues administracions estiguin traduint el reconeixement dels drets culturals en text escrit. D’una banda, el Ministerio de Cultura està redactant un pla per aterrar-los a través de diferents mesures i, per l’altra, el Parlament de Catalunya està tramitant una llei pròpia, amb 49 articles i una proposta poc habitual: que el pressupost de Cultura no pugui baixar del 2% del de la Generalitat. Que la cultura torni a l’agenda pública és bo, encara que la lletra final estigui per veure.

I tot i així, hi ha una cosa que no em deixa tranquil·la: escoltar el sector no és el mateix que garantir que el que s’hi decideix arribi a passar.

La cultura és una plaça oberta, un camp de disputa on es decideix qui pot parlar i qui encara ha de callar. Que ara hi hagi dues administracions obrint la porta d’aquesta plaça i convidant-hi el sector és, de debò, un pas. Al Parlament, la ponència de la llei porta setmanes escoltant compareixences, recollint esmenes, incorporant matisos. El Ministerio, per la seva part, té en marxa un laboratori per coconstruir les mesures del seu pla amb el sector. Amb tot, cap dels dos processos inclou, per si sol, qui mantindrà oberta aquesta porta quan el document ja estigui escrit, ni amb quin pressupost real, ni què passa si qui l’ha obert ja no hi és quan toqui defensar-la. Fins i tot la llei catalana encara és a ponència i comissió, pendent de la votació final —i un compromís pressupostari escrit avui es pot retocar, ajornar o buidar de contingut demà, si qui l’ha de fer complir ja no hi té interès polític.

Algú podria dir-me que això és voler-ho tot: que un procés participatiu no pot, ni ha de, garantir la seva pròpia execució —que per això vénen després els pressupostos, les lleis, els governs que les apliquin. És cert. Però llavors cal dir-ho amb aquesta claredat des del principi, i no deixar que la participació es visqui, ni es comuniqui, com si ja fos la garantia; com si el que s’està escrivint estigués blindat. La diferència entre tenir veu a taula i tenir poder per decidir qui s’hi asseu no es resol mai dins el mateix procés que la fa visible, i confondre les dues coses és precisament el que permet que un pla ben escrit es converteixi, quatre anys després, en un document que ningú recorda haver signat.

No és la primera vegada que el sector cultural veu un pla, un pacte o una declaració quedar-se en un calaix quan canvia qui governa. El risc és que cap procés participatiu, per ben fet que estigui, blinda per si sol la seva pròpia continuïtat. Això només ho fa una llei ben escrita, amb pressupost real i mecanismes de control que sobrevisquin el cicle electoral. I tot i això, una cosa ben escrita en un article no és el mateix que una cosa que algú, d’aquí quatre anys, decideixi complir.

No tinc la resposta a com es resol això. Però no vull celebrar estar convidada a la taula sense preguntar, abans, qui pagarà, qui ho farà complir i qui en respondrà si no es compleix. Com sempre, quan es tracta de drets, no ens podem conformar en seure a la taula mirant les molles; cal demanar el pa sencer.