Avui és el Dia Internacional per Contrarestar el Discurs d’Odi i això m’ha fet pensar en una frase que va dir la periodista palestina Mariam Barghouti fa unes setmanes en una conversa amb la Cristina Mas al CCCB: “el que importa no és com es diuen les coses, sinó qui decideix com es diuen”. Reflexionava que la paraula ‘genocidi’ apareix sempre després del propi genocidi, mai arriba a temps. I que, per exemple, ‘dany col·lateral’ acaba substituint el que s’hauria de definir com a ‘persona morta’ o ‘assassinada’. Amb aquestes paraules sonant de forma repetitiva ens narren la realitat des d’una pretesa neutralitat, que busca un equilibri teòric allà on hi ha poder desigual.

D’això, l’amiga i periodista Olga Rodríguez en diu enginyeria de l’absència: “el periodisme no es limita a explicar el que passa, decideix de què es parla i com se’n parla”. Algú decideix activament què queda fora del marc. Així que, des de l’altra banda, ens cal recuperar paraules, resignificar-les i omplir-les d’un sentit nou o, tal com diría Thomas Keenan, profanar-les. “El vocabulari dels drets humans no és monolític, té una versió hegemònica, i el podem profanar quan cal”. Al final, tot això té a veure amb una mateixa operació: decidir qui compta com a humà i qui no. I aquesta operació no es queda només a Gaza.

La batalla que es juga contra les persones palestines és la mateixa que a casa nostra es juga contra les persones migrants, les musulmanes, les persones trans… El manual ja existeix; només cal canviar el destinatari. Es despulla el subjecte de la seva complexitat, es redueix a categoria amenaçant, i així queda justificada de qualsevol violència, simbòlica o real, que se li faci.

I aquí hi ha la pregunta que m’interessa de veritat: per què algú que no guanya res comprant aquest relat, el compra igualment? Cap discurs d’exclusió no creix només perquè diu coses odioses. Creix perquè ofereix pertinença a qui no la troba enlloc més. Una persona sola i sense vincles reals, és més permeable a qualsevol relat que li doni un enemic comú i, de retruc, el formar part d’un grup de manera instantània. La solitud no inventa la deshumanització però sí que prepara el terreny on aquell relat, un cop llançat, troba on arrelar.

Per això la batalla pel llenguatge arriba sempre tard si no va acompanyada d’una altra acció prèvia: la de teixir vincle real abans que algú altre ofereixi, a canvi de la nostra solitud, un enemic comú. Perquè algú abandoni un relat que li dona pertinença, no n’hi ha prou de demostrar-li que és fals. Cal oferir-li alguna cosa real a canvi.

Fa poc vaig veure un vídeo dels joves de la Festa Major Alternativa de Manresa que no parla de discursos d’odi ni de Palestina, però que em connecta també a la necessitat de tenir espais de construcció de comunitat. Hi diuen que volen ocupar l’espai públic amb cultura popular, fer carrer en lloc d’anar a macrofestivals tancats, quedar-se a la plaça del centre per festa major encara que els vulguin allunyats. Elles no hi posen les mateixes paraules que jo, però el que hi ressona és la mateixa intuïció: la plaça, el carrer, el cos compartit en un espai concret, com a forma de pertinença i de construcció de vincle comunitari.

Amb tot, no dic que la batalla pel llenguatge sigui secundària. Dic que sola arriba tard: combat el discurs un cop ja ha trobat qui el necessitava. La comunitat actua abans. És l”antídot preventiu, no el tractament.

I aquí la pregunta no és només què hauria de fer ‘la societat’. És què fem cadascuna de nosaltres, aquesta setmana, per no deixar sola la gent del nostre voltant. Quina plaça baixem a ocupar, quina cadira posem de més, a qui truquem sense necessitar-ho. Perquè si el discurs d’odi és, abans que res, una oferta de pertinença, l’única cosa que li pot fer ombra no és un argument millor —és una comunitat que arribi primer.